A vegades, quan em regalen un llibre sento com si estigués rebent la imatge que aquell que regala deu tenir de mi. I suposo que segons el que em regalen, no dec poder evitar una mirada incrèdula, perplexa, satisfeta... No sempre som capaços d'imaginar allò que els altres veuen en nosaltres quan ens miren. Altrament, intueixo també que veure confirmada la pròpia imatge en els regals que ens fan deu ser un motiu d'autocomplaença important.
Pel meu últim aniversari em van regalar dos llibres: L'Alegria de Giuseppe Ungaretti, d'una banda, i Els 10.000 (o Anàbasi), de Xenofont, de l'altra. L'elecció dels dos regaladors és del meu gust, n'estic molt contenta... Són dos llibres que vull llegir i estic segura que m'agradaran, però posats de costat, deuen reflectir dues facetes de mi molt diferents... És més que probable que el qui ha vist en mi una ànima lectora vinclada cap a la poesia --ocupada potser en mil lluites contra el no-res, si s'ha de jutjar per l'obra triada-- no hagi vist l'esperit lector procliu a l'epicitat que ha vist l'altre. I potser un tercer llibre confirmaria un altre aspecte de la meva personalitat que ni jo mateixa conec. Un joc de miralls, tot plegat.
Per cert, us heu fixat mai en el tipus de llibre que ens regalen aquells que no han volgut o no han estat capaços de copsar ni un bri de la nostra essència?
