Memòria de Gabriel Ferrater

Aquí teniu l'enllaç al blog Metrònom Ferrater, que neix a l'entorn del documental del mateix títol d'Enric Juste, i que reuneix informació molt interessant sobre la vida i l'obra dels germans Ferrate(r).

Guia de conversa català - portuguès

Ja fa uns mesos que és a les llibreries la meva guia de conversa català - portuguès. Com a novetat respecte de les guies d'aquest estil en català, puc dir amb satisfacció que és la primera que hi inclou la pronúncia figurada. A part de la qüestió estrictament lingüística, hi recullo també un compendi de gramàtica, una mica d'història i indicacions de caire cultural, importants perquè el viatge es converteixi en tota una experiència. Espero que sigui una bona eina de comunicació per als viatgers a països de parla portuguesa!

Enyor

Foto: G.N., Buida-sacs, 2010.

No sé si convé tornar a trepitjar els llocs on vam ser feliços... Què passa quan gairebé no els reconeixes? Com deslliurar-te després del colpidor dolor de les absències? I, sobretot, com tornar a recompondre el buit a què t'has abocat amb la contemplació del passat? Avui m'he sorprès pensant que entenc els qui opten per una fugida cap endavant: tot un llibre en blanc per escriure-hi una nova història. 

Mals temps per a la llengua

Dimecres ens vam llevar amb la trista notícia de la mort de Joan Solà, filòleg insigne i gran lluitador per la llengua, entre moltes altres coses. El trobarem a faltar per la seva gran vàlua personal i professional i perquè, n'hem tingut una nova confirmació, corren mals temps per al català.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha pres la decisió de suspendre alguns articles del reglament d'ús del català a la Diputació de Lleida i a l'Ajuntament de Barcelona. Es veu que els articles que declaraven el català com a llengua preferent en determinats usos d'aquestes institucions han ofès greument algunes mentalitats, les quals no han trigat gaire a buscar les maneres (sembla que sempre les acaben trobant) per mirar de tirar enrere allò que ha costat tant d'anar conquerint.

Últimament, els professionals de la llengua estem d'acord a afirmar que alguna cosa ha anat canviant en els últims anys: les empreses ja no veuen la necessitat de traduir els documents al català (per què gastar-hi diners si no fa cap falta...), la qualitat lingüística ja no té cap valor (total, ens entenem igual, no?) i, per tant, la llengua que fan servir determinats organismes i entitats fa riure, TV3 i Catalunya Ràdio emeten anuncis publicitaris en castellà, hi ha escoles i instituts on es parla mínimament el català... Podria continuar ad infinitum... i els meus col·legues traductors, correctors i professors ho podrien subscriure, però no crec que valgui la pena: tothom se n'ha adonat, d'aquesta situació. Una altra cosa és que sigui políticament correcte en determinats àmbits assenyalar aquests despropòsits.

Corren mals temps per al català i per a les humanitats en general... Gairebé diria per a la civilització, però no vull ser titllada d'exagerada.

Regals

A vegades, quan em regalen un llibre sento com si estigués rebent la imatge que aquell que regala deu tenir de mi. I suposo que segons el que em regalen, no dec poder evitar una mirada incrèdula, perplexa, satisfeta... No sempre som capaços d'imaginar allò que els altres veuen en nosaltres quan ens miren. Altrament, intueixo també que veure confirmada la pròpia imatge en els regals que ens fan deu ser un motiu d'autocomplaença important.

Pel meu últim aniversari em van regalar dos llibres: L'Alegria de Giuseppe Ungaretti, d'una banda, i Els 10.000 (o Anàbasi), de Xenofont, de l'altra. L'elecció dels dos regaladors és del meu gust, n'estic molt contenta... Són dos llibres que vull llegir i estic segura que m'agradaran, però posats de costat, deuen reflectir dues facetes de mi molt diferents... És més que probable que el qui ha vist en mi una ànima lectora vinclada cap a la poesia --ocupada potser en mil lluites contra el no-res, si s'ha de jutjar per l'obra triada-- no hagi vist l'esperit lector procliu a l'epicitat que ha vist l'altre. I potser un tercer llibre confirmaria un altre aspecte de la meva personalitat que ni jo mateixa conec. Un joc de miralls, tot plegat.

Per cert, us heu fixat mai en el tipus de llibre que ens regalen aquells que no han volgut o no han estat capaços de copsar ni un bri de la nostra essència?                                                                 

Els dies que passen

Foto: F.E., Camprodon, 2010.

I després de tan gran absència, només moments fugissers i els dies que passen.